El Tribunal de Justícia de la Unió Europea falla a favor de la retroactivitat de la devolució de les clàusules sòl i elimina així el límit temporal per a la restitució de les quantitats pagades indegudament que havia establert el Tribunal Suprem.

El Tribunal Suprem, en la sentència de 9 de maig de 2013, va declarar abusives les clàusules sòl en considerar que els consumidors no havien estat correctament informats respecte de la càrrega econòmica que comporten dites clàusules. A tal efecte, el tribunal va ordenar que eren nul·les i s’havien de tindre per no posades.

En aquest sentit, la legislació espanyola preveu, en l’article 83 de la Llei General per la Defensa dels Consumidors i Usuaris, que:

«Les clàusules abusives seran nul·les de ple dret i es tindran per no posades. A tal efecte, el Jutge, prèvia audiència de les parts, declararà la nul·litat de les clàusules abusives incluides en el contracte, el qual, no obstant, seguirà essent obligatori per a les parts en els mateixos termes, sempre i quan pugui subsistir sense dites clàusules.»

 Per la seva banda, l’anterior precepte ens porta a citar l’article 1.303 del Codi Civil, que regula les conseqüències de la nul·litat:

«Declarada la nul·litat d’una obligació, els contractants han de restituir recíprocament les coses que haguessin sigut matèria del contracte, amb els seus fruits, i el preu amb els interessos (…)»

No obstant, en la citada sentència el Tribunal Suprem va limitar els efectes temporals de la declaració de nul·litat d’aquestes clàusules, de tal manera que només produís efectes per les quantitats pagades per les clàusules sòl amb posterioritat al pronunciament judicial.

Arrel d’aquesta sentència, el Jutjat Mercantil nº 1 de Granada i l’Audiència Provincial d’Alacant van plantejar qüestions prejudicials al TJUE, les quals podrien resumir-se en el següent: si la limitació en el temps dels efectes de la declaració de nul·litat és compatible amb la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre clàusules abusives, ja que, segons aquesta, les citades clàusules no vinculen als consumidors.

L’article 6, apartat 1, de la citada Directiva preveu:

«Els Estats Membres establiran que no vincularan al consumidor, en les condicions estipulades pels seus Drets nacionals, les clàusules abusives que figurin en un contracte celebrat entre aquest i un professional i disposaran que el contracte sigui sent obligatori per les parts en els mateixos termes, si aquest pot subsistir sense les clàusules abusives. »

Doncs bé, per sentència de 21 de desembre de 2016, el TJUE ha declarat que el dret comunitari- i en concret l’article 6, paràgraf 1, de la Directiva- s’oposa a la jurisprudència del Tribunal Suprem, en tant que la limitació en el temps dels efectes restitutoris vinculats a la declaració del caràcter abusiu equival a privar a tots els consumidors que haguessin celebrat abans de la sentència un contracte de préstec hipotecari amb clàusula sòl d’obtenir la restitució íntegra de les quantitats que haguessin abonat indegudament a l’entitat bancaria sobre la base de la clàusula sòl, durant el període anterior al 9 de maig de 2013. En altres paraules, els consumidors seguirien vinculats per les clàusules sòl tot i haver-se reconegut el seu caràcter abusiu i, per tant, s’estaria actuant en contra de l’article 6.1. de la Directiva.

Finalment, el TJUE també declara que serà el jutge nacional el que haurà de deixar la clàusula abusiva com a no posada i assegurar el restabliment de la situació en què es trobaria el consumidor de no haver existit la clàusula, fet que porta a restituir els ingressos obtinguts pels bancs a través de les clàusules sòl.